EXPLICACIÓ PSICOLÒGICA DEL COMPORTAMENT HUMÀ
1. CARACTERITZACIÓ DE LA PSICOLOGIA
1.1 Els orígens de la psicologia
La psicologia és una disciplina que, encara que té unes arrels molt antigues,
especialment en la filosofia, comença a arrencar com a ciència en el segle XIX.
Habitualment es considera que les arrels de la psicologia són, d’una banda, la filosofia; d’altra banda, la fisiologia del segle XIX i, per últim, la metodologia científica pròpia de l’època contemporània.
En els seus orígens grecs, i etimològicament, psicologia [derivada del terme grec psyché = ment o ànima i logos = estudi o coneixement] és la ciència de l’ànima, l’estudi d’allò referit a l’ànima.
En cert sentit, es pot dir que el punt de partida de la psicologia és la concepció que té Aristòtil (s. IV-III a.C.) de la ment o de la psiché, entesa com a principi biològic del que depèn la vida psíquica dels humans.
Després dels grecs és amb Descartes, al segle XVII, quan, a més de preocupar-se per qüestions referides al funcionament de les nostres facultats cognitives, es formula la tesi de la interacció entre els fenòmens fisiològics i els processos mentals.
Els empiristes britànics, primer amb Hume (s. XVIII) al capdavant, però després també amb Hartley i Mill (s. XIX), van contribuir a la independització de la psicologia com a disciplina, en proposar estudis sobre la percepció (l’associacionisme), sense tenir present el caràcter “espiritual” de la ment.
Va ser finalment al 1879 quan Wilhelm Wundt va fundar el seu laboratori de psicologia a Leipzig (Alemanya) i va dotar a la disciplina psicològica d’una experimentalitat que va fer que se’l consideri el fundador de la psicologia científica.
1.2. La definició de la psicologia
Definir què és la psicologia no és feina fàcil, ja que la diversitat de camps,
d’enfocaments i d’interpretacions de les diferents escoles psicològiques, dificulten una definició unitària. Malgrat això, si intentéssim reduir al mínim comú el que entenem avui per psicologia, la podríem definir com la ciència del comportament o conducta i dels processos mentals, ja siguin cognitius o emocionals (percepció, memòria, aprenentatge, motivació, emocions, llenguatge, intel·ligència i pensament).
1.3. Algunes afirmacions errònies
Ara bé, molt sovint, al carrer hi ha una concepció vulgar de la psicologia que no es correspon amb la veritable naturalesa de la psicologia com a ciència. Algunes d’aquestes concepcions errònies de la psicologia són les següents:
• La Psicologia seria la ciència que se centra en les ments o conductes
“anormals”, en els trastorns mentals. No és cert, tot i que hi ha una part de la
psicologia que estudia les anomalies de la conducta i dels processos mentals
(com ara la psicopatologia i la psicologia clínica), la psicologia estudia també les conductes normals.
• La psicologia i la psiquiatria tenen el mateix objecte d’estudi, les mateixes
tècniques de tractament i s’estudien a les mateixes facultats universitàries.
Fals, perquè es tracta de ciències diferenciades. La psiquiatria és una branca de la medicina especialitzada en les malalties mentals i que pot emprar
farmacologia en els seus tractaments, a diferència de la psicologia clínica, que
és només una de les branques de la psicologia, que no utilitza fàrmacs en els
seus tractaments i no sempre treballa amb persones amb trastorns.
• La parapsicologia (referent als fenòmens esotèrics) és una branca de la
psicologia. Fals, en realitat, poc tenen a veure amb la psicologia els mètodes
utilitzats i les creences sostingudes per aquells que es dediquen a estudiar els
fenòmens 'paranormals', ja que basen els seus arguments en la intuïció i
l'observació anecdòtica; és a dir, en la subjectivitat, i no en l'objectivitat que
persegueixen els estudis controlats que es fan mitjançant el mètode científic ni en l'aplicació de les tècniques que se'n deriven.
1.4. Alguns trets de la psicologia
• La psicologia és la disciplina que estudia la conducta i els processos cognitius i afectius com una ciència natural i social.
• La psicologia és una ciència eclèctica (treballa amb dades d’altres disciplines, com la biologia, la sociologia i l’antropologia) i té un caràcter interdisciplinar (les seves afirmacions s’interrelacionen amb altres esferes estudiades per altres ciències).
2. MODELS I ESCOLES PSICOLÒGIQUES
2.1. Les primeres escoles psicològiques
2..1.1. L’estructuralisme de Wilhelm Wundt
Es considera que el naixement de la psicologia com a disciplina
científica es va produir gràcies a la fundació del laboratori experimental
de Wilhelm Wundt (1832-1920) a Leipzig l’any 1879.
L’ús del mètode científic, amb la introspecció experimental controlada i
la verificació de dades que va utilitzar Wundt, va ser el fet que va
determinar que aquest sigui considerat el moment del naixement de la
psicologia com a ciència. Wundt va centrar l’estudi de la psicologia experimental en
l’estructura elemental de la consciència, especialment en aquells processos que feien
referència al coneixement (sensació, percepció, imaginació) i a l’afectivitat (sentiments
i emocions). Sobre aquests processos va formular les primeres lleis psicològiques de
combinació d’elements bàsics en complexos.
Un altre psicòleg estructuralista va ser E.B. Titchener, deixeble de Wundt i introductor
de l’estructuralisme a Estats Units.
2.1.2. El funcionalisme nordamericà
El Funcionalisme és un corrent psicològic que sorgeix a Estats Units com a reacció
davant l’excessiu teoricisme de l’estructuralisme i que reivindicà l’estudi de les
funcions adaptatives i les característiques pràctiques, més que de les estructures, dels
diferents processos mentals.
Es diu que el funcionalisme comença amb la publicació el 1896 de l’article El concepte
de l’arc reflex a la psicologia de John Dewey (1858-1959). El que és
innovador d’aquest document és el que fa referència al posicionament del
funcionalisme respecte al dualisme cos-ment, en què s’afirma que tots dos
són aspectes d’una mateixa realitat.
D’altra banda, el funcionalisme demana d’aquesta nova ciència que és la psicologia la
implicació en la solució de problemes. Aquesta visió pràctica suposa una reacció en
relació amb la psicologia teoricista de Wundt.
Des del mateix moment del naixement de la psicologia s’observen dues posicions ben
diferenciades en funció de l’origen dels autors. Els europeus van tendir a voler ampliar
els coneixements de caràcter científic, estaven centrats a descriure i explicar els
processos relacionats amb els factors cognitius de l’ésser humà, mentre que els
americans tenien una visió més funcional i pràctica de la psicologia, pensaven que havia
de servir per solucionar els problemes en el camp de l’educació, de les malalties
mentals o de la indústria.
Altres autors funcionalistes són W. James, que va inspirar filosòficament aquest
moviment, J.R Angell, que va ser qui va liderar-lo quan Dewey va enfocar-se a estudis
més filosòfics, i H.A. Carr, qui va sistematitzar les seves propostes.
2.1.3. L’Escola alemanya de la Gestalt
Al 1912 es va fundar una nova escola psicològica. La psicologia de la Gestalt també és
coneguda com a psicologia de la Forma, corrent que va néixer a Alemanya el 1912 de la
mà de Max Wertheimer (1880-1943), i va ser desenvolupada per ell mateix i per Kurt
Kofka (1886-1941) i Wolfgang Köhler (1887-1967). Aquesta escola va aparèixer davant
la incapacitat de l’associacionisme britànic i l’estructuralisme de Wundt d’explicar de
forma completa i adequada la complexitat de la percepció i el pensament. Les
aportacions més important d’aquests autors van ser en el camp de la percepció i de
l’aprenentatge.
Pel que fa a l’aprenentatge, podem destacar els estudis de Köhler sobre la resolució de
problemes amb ximpanzés. Köhler va descobrir el que va anomenar
aprenentatge per Einsicht [insight, posteriorment, en anglès], és a dir, la
resolució de problemes per reestructurament sobtat del camp perceptiu
(combinació nova dels elements perceptius fins que troben una altra
significació). Posteriorment estudiarem la seva aportació en el camp de
l’aprenentatge.
Quant a la percepció, els autors de la Gestalt van centrar els seus estudis, en un primer
moment, en l’anomenat moviment aparent o fenomen “phi”. El problema del moviment
aparent no es podia explicar des de l’estructuralisme, segons el qual la percepció és un
fenomen molecular compost d’elements perceptius atòmics (sensacions) agrupats. Els
psicòlegs de la Gestalt defensaven que la nostra experiència perceptiva està formada
per unes estructures globals (gestalten) o dades primàries que no es poden
descompondre de forma natural en elements bàsics. Tan sols de forma artificiosa es pot
fer. Dit en altres paraules, la nostra percepció no es fa sobre elements aïllats sinó sobre
gestalts, formes, o camps perceptius.
L’escola de a Gestalt va formular també les lleis que regeixen la percepció humana: llei
del fons i la figura, de la bona forma, de pregnància, etc. Posteriorment estudiarem la
seva aportació en el camp de la percepció.
2.2. Les teories clàssiques de la psicologia
2.2.1. La psicoanàlisi de Sigmund Freud
Sigmund Freud (1856-1939) és el creador de la psicoanàlisi, un dels
sistemes psicològics que més ha influenciat la nostra cultura. La gran
innovació d’aquest corrent va consistir a afirmar que la consciència per ella mateixa és insuficient per explicar la conducta humana, es necessita l’inconscient
per fer-ho.
Fins a Freud la psicologia entenia la consciència com el focus regulador de la conducta
humana. Els primers estudis sobre casos d'histèria li van revelar a Freud, però,
l'existència de zones del psiquisme humà que, essent notablement influents en la
conducta, no eren accessibles a la consciència. Va ser, precisament, l'estudi del cas
d'una noia histèrica de 21 anys, conegut com el cas Anna O, com Freud va descobrir que
vivències inconscients, no accessibles sinó fora del camp de la consciència, podien ser la
causa de trastorns psíquics.
Segons la concepció freudiana del psiquisme, aquest pot ser estudiat des de tres punts
de vista diferents: tòpic (que estudia la seva estructuració en elements diferents),
dinàmic (que estudia la conflictivitat del psiquisme i el seu desenvolupament per
etapes) i econòmic (que estudia el psiquisme en termes de forces psíquiques en
conflicte).
2.2.1.1 Tòpica dels psiquisme humà
En un primer moment (Primera Tòpica), Freud va classificar la vida psíquica en
inconscient, preconscient i conscient, tres qualitats o sistemes dotats de
característiques diferents.
• l'inconscient: està constituït per les zones de la ment integrades per les pulsions
instintives originàries (reprimides i censurades per les normes culturals i socials) que
no són accessibles a la consciència, sinó només a través de determinats mètodes:
• la hipnosi
• l'associació lliure de paraules i idees
• la interpretació dels somnis
• els actes fallits
• l'acudit
• el preconscient: continguts no conscients, però que poden emergir a la consciència.
Ve a ser un "magatzem" d'informació en la memòria.
• el conscient: continguts mentals dels quals tenim consciència.
A partir de 1920 Freud formulà la seva Segona Tòpica, més ambiciosa en la seva
explicació dels psiquisme. Segons aquesta segona tòpica el psiquisme humà està regit
per tres instàncies:
• l'allò: és la capa més primitiva i profunda de l'inconscient personal. És la primera
instància en la formació i desenvolupament de l'individu. Quan l’ésser humà neix és
un feix de forces, d'instints i de pulsions. L'allò és la seu dels nostres instints
primaris inconscients. L'allò es regeix per l’anomenat principi del plaer, consistent
en la recerca del plaer i l'evitació del dolor o desplaer. En aquest sentit, pot dir-se
que l'allò no atén als dictats de la lògica ni als requeriments de la moral: és alògic i amoral.
• el jo: és la segona instància de la personalitat en el desenvolupament de l'individu.
El jo neix de la necessitat del subjecte d'adaptar-se al món exterior. El jo es
relaciona amb el món extern a través de la percepció. A diferència de l'allò que es
regeix pel principi del plaer, el jo es regeix pel principi de la realitat, que
consisteix en l'adaptació del subjecte al món exterior i l’assumpció de les
conseqüències de les nostres accions. Pel principi de la realitat les satisfaccions que
demanda l'allò s'efectuen mitjançant rodeigs o s'ajornen a causa de les condicions
imposades pel món extern. Quan el jo no pot compatibilitzar les pulsions de l'allò
amb les demandes de la realitat externa, fracassa i es pot produir una malaltia
mental, com ara la neurosi o la psicosi.
• el superjò: és la capa més recent de la personalitat; es forma en últim lloc, per
diferenciació a partir del jo, segons un procés d’interiorització de les forces
repressives i de les censures sofertes en el curs de l'educació. Així, el superjò
representa el conjunt de forces familiars i socials que regulen la realització de les
pulsions pròpies de l'allò. És el dipositari de les normes morals, que, en opinió de
Freud, no són sinó la interiorització de les normes imposades per la família i el mitjà
social en el qual es viu. El superjò actua com a censor del jo, "castigant-lo" amb
l'angoixa que genera el sentiment de culpa per la desaprovació de les transgressions
de les seves normes interioritzades.
2.2.1.2. Les forces que mouen el psiquisme (econòmica del psiquisme humà)
Freud va denominar pulsions o impulsos instintius les forces i els motius que mouen el
psiquisme humà. Com ja sabem, Freud va mantenir que, en gran mesura, les forces que
ens mouen són inconscients. Freud postula dos grans poders pulsionals, la interacció i
antagonisme dels quals permeten explicar els fenòmens psíquics en tota la seva
varietat:
a) Eros o pulsions de vida: tendeixen a constituir i mantenir unificacions cada
vegada més àmplies i riques. Engloben dos tipus de pulsions, les
d'autoconservació o de subsistència i les pulsions sexuals.
• pulsions del jo o de conservació: aquelles que es refereixen a
l'autoconservació de l'individu, com, per l'exemple, la gana com a
necessitat psíquica. La seva energia, allò que les mou, és l'interès del jo.
Malgrat Freud les considera importants, no creu que siguin crucials en
l'explicació de la conducta humana, perquè tal com ell afirma, a
diferència de les pulsions sexuals, les pulsions del jo mai són font de
malalties mentals com les neurosis.
• pulsions sexuals: aquelles pulsions que s'originen a les zones erògenes i
que busquen una satisfacció. No són pulsions necessàriament genitals. Són
les pulsions més estudiades per Freud, qui afirmava que aquestes pulsions
no comencen amb la pubertat, sinó en els primers anys de la infància.
L'energia que mou l'individu en aquestes pulsions sexuals és anomenada
per Freud libido. Si bé Freud admet que no és l'única energia motora de
la conducta de l'individu, perquè també hi ha l'interès com a energia de
les pulsions del jo, Freud sempre va tendir a fer de la libido el factor
principal de la seva explicació del comportament humà, així com dels
conflictes que acaben per produir malalties mentals.
b) Tanatos o pulsions de mort: oposades a les pulsions de vida, tendeixen a
desunir i a conduir un ésser viu fins al seu anterior estat inorgànic, reduint tota
tensió a zero. Aquestes pulsions focalitzades primàriament cap al propi subjecte
tendeixen a l'autodestrucció, i focalitzades secundàriament cap a l'exterior, es
manifesten com a impulsos d'agressió més o menys destructors i mortals. Sota
aquestes pulsions es pot explicar el fenomen del sadomasoquisme, estudiat
profusament per Freud.
Certes malalties mentals, com les neurosis i les psicosis, serien el resultat de
l'excessiva repressió de les pulsions o la seva no adequada canalització cap a
activitats socialment acceptades. Les energies pulsionals poden, segons Freud, ser
canalitzades, però no poden ser totalment reprimides.
A l’apartat sobre la motivació i sobre a personalitat tornarem a tractar les seves
teories, especialment la que fa referència a la influència de la sexualitat en les
etapes de la personalitat.
2.2.2. El conductisme
Anomenem conductisme, en general, a l’enfocament de la psicologia segons el qual la
psicologia és una ciència empírica que ha de centrar-se en l’estudi de la conducta
observable empíricament, és a dir, per l’experiència, més que no pas en l’estudi d’una
entitat tan intangible com la ment, objecte d’estudi propi de les escoles
estructuralistes i psicoanalítiques. Pels conductistes, hauríem de tractar la ment com
una capsa negra d’un avió, és a dir, no tenir present el que passa dintre sinó només
l’entramat d’estímuls ambientals i de les respostes conductuals. El que passi dintre de
la ment és irrellevant per als conductistes.
El conductisme en sentit ampli és un corrent psicològic integrat per diferents escoles:
• la reflexologia russa d’Ivan Pavlov (o teoria del condicionament reflex).
• el connexionisme estímul resposta de Thorndike i la seva llei de l’efecte.
• el conductisme clàssic de J.B. Watson (o teoria del condicionament clàssic).
• el neoconductisme de F.B. Skinner (o teoria del condicionament operant).
En sentit estricte, però, s’entén que Pavlov i Thorndike són només els seus precursors i
que el conductisme estricte està representat només per Watson i Skinner.
Sigui com sigui, el conductisme va néixer gràcies a les troballes de Pavlov i la
reflexologia russa a la primera dècada del segle XX. En un primer moment, als anys 30 del segle XX, va sorgir el conductisme, pròpiament dit, de Watson (també anomenat
teoria del condicionament clàssic), i, més endavant, va sorgir el neoconductisme
d’Skinner (també anomenat teoria del condicionament operant).
El conductisme és un dels corrents psicològics de més influència en la psicologia
moderna. Sorgeix com una reacció a les interpretacions mentalistes i introspeccionistes
de la psicologia, pròpies dels corrents psicològics anteriors. Watson, el seu màxim
representant, pensava que la psicologia havia posat un èmfasi excessiu en les forces
internes com el pensament, els sentiments o la voluntat, tots ells elements subjectius i
no estrictament observables i mesurables objectivament. En la seva opinió, la psicologia
s’havia de limitar a observar empíricament la conducta i a mesurar estadísticament fets
o successos objectius, com poden ser els estímuls ambientals i les respostes
conductuals. En paraules del propi Watson:
«La psicologia és una branca purament objectiva i experimental de la ciència natural. La seva fita
teòrica és la predicció i el control de la conducta [...]. En els seus esforços per obtenir un esquema
unitari de la resposta animal, el conductista no reconeix cap línia divisòria entre l'home i la
“bèstia” [...]. Sembla haver arribat el moment en què la psicologia descarti tota referència a la
consciència, en què no necessiti ja enganyar-se a creure que el seu objecte d'observació són els
estats mentals» (La psicologia tal com la veu un conductista).
Podem sintetitzar la seva visió de la psicologia en els següents punts:
• El mètode de la psicologia ha de deixar de ser introspectiu subjectiu i passar a
ser científic, observacional, objectiu i experimental.
• La psicologia és una part de la ciència natural i el seu objecte d’estudi és la
conducta. La consciència o la vida psíquica, encara que admetem la seva
existència, no ha de ser mencionada, perquè no és objecte d’estudi
observacional empíric.
• La conducta es compon d’elements de resposta (com secrecions glandulars o
moviments musculars) reductibles o processos fisicoquímics, per tant, ha de ser
analitzada pels mètodes objectius de les ciències naturals.
• En la conducta hi ha un determinisme causa-efecte, estímul-resposta. Tota
resposta es deu a un estímul i tot estímul va seguit d’una resposta. D’aquesta
forma, es pot dir que la psicologia aspira a poder predir científicament la
conducta.
• Els processos de la consciència o mentals, si existeixen, no poden estudiar-se
científicament per no ser observable ni mesurables experimentalment.
Els primers experiments del conductisme es basaven en la investigació de la conducta
animal, però, en l’ampliació dels seus estudis es van adonar que aquesta conducta era
extensible a la conducta humana.
De fet, l’objectiu últim de l’experimentació animal de Skinner va ser la predicció de la
conducta humana. Tots els coneixements que havia obtingut, en aquest sentit, els va
projectar sobre l’ésser humà. Skinner estava convençut que era possible aplicar les
seves teories per a construir una societat millor. Per difondre aquesta idea va escriure la novel·la Walden 2, on descrivia una comunitat utòpica que assolia un alt nivell de
desenvolupament social i personal gràcies a l’aplicació dels principis del
condicionament operant.
Encara que a l’apartat dedicat a l’aprenentatge podreu observar un desenvolupament
més extens de les teories de Pavlov, Thorndike, Watson i Skinner, algunes de les seves
aportacions principals són les següents:
• Pavlov: en els seus experiments amb gossos, Ivan Pavlov va descobrir el que
s’anomena condicionament reflex, pel qual es pot aconseguir que
un gos segregui saliva quan sona una campaneta si associem amb
determinada freqüència aquest fet a un altre de presentació de
carn per menjar.
• Thorndike: amb la seva experimentació amb gats, va formular la seva famosa
“llei de l’efecte”, segons la qual les respostes o conductes que
originen resultats satisfactoris tendeixen a reforçar-se i a fer-se
més probables (repetir-se), mentre que aquelles que produeixen
resultats desagradables tendeixen a debilitar-se o fer-se menys
probables (desaparèixer).
• Watson: és, sense dubte, el més gran representant del conductisme clàssic. Ell
va fer el pas de passar de l’experimentació conductual animal a
l’experimentació conductual humana. Va demostrar que si
coneixem les lleis del condicionament clàssic i associem
determinats estímuls neutres a altres d’instintius, podem
aconseguir modelar la conducta de les persones o “ensinistra-les”
d’acord als nostres objectius.
• Skinner: com a màxim representant del neoconductisme o teoria del
condicionament operant, va descobrir en els seus experiments amb
rates i coloms, que les accions que obtenien recompensa tendien a
reforçar-se, de forma que aplicant correctament els reforços
(positius o negatius), podíem modular la conducta dels individus
fins al punt de poder elaborar una tecnologia de la conducta.
2.2.3. La psicologia humanista de Rogers i Maslow
La psicologia humanista no es considera estrictament una escola psicològica, sinó més
aviat un enfocament; no pretén esdevenir una branca de la psicologia, sinó simplement
complementar-la en temes i mètodes omesos per la psicologia tradicional i d’aspiracions
científiques feta fins al moment.
De fet, aquest moviment va sorgir a la dècada dels cinquanta del segle XX com a
conseqüència de la insatisfacció que produïa la psicologia científica del moment, especialment el conductisme i la psicoanàlisi, ja que els psicòlegs humanistes
consideraven que la psicologia havia creat una imatge parcial i, per tant, incompleta de
la persona, amb la qual cosa aquesta disciplina no només no havia contribuït a entendre
la persona, sinó que l’havia deshumanitzat, reduint-la a mecanismes d’estímul i
resposta o considerant-la un pou de conflictes inconscients. La seva reivindicació,
doncs, és una humanització de la psicologia.
La ideologia d’aquest moviment té les seves arrels en la filosofia existencialista,
d’autors com J. P. Sartre, K. Jaspers o M. Heidegger, que consideren cada persona com
un ésser únic al món.
Alguns del principis fonamentals comuns als psicòlegs humanistes són els següents:
• Cada persona és única; per tant, es rebutja l’intent d’explicar les persones per
mitjà de lleis generals, o la reducció del seu estudi a elements químics o
neurofisiològics.
• Cada persona és autònoma, responsable de les seves decisions i decideix el seu
desenvolupament personal.
• Com que els aspectes cognitius, afectius i conductuals estan interelacionats, cal
que la psicologia estudiï els individus des d’una òptica integral i global.
• Aspectes com el sentit de l’existència o la recerca dels valors, malgrat ser
obviats per l’escoles psicològiques tradicionals, són de primera importància en
psicologia.
• Els principals temes tractats per la psicologia humanista son les relacions
interpersonals, la responsabilitat associada a la llibertat, el desenvolupament
autorealitzador de la personalitat, etc.
Els autors més importants de la psicologia humanista són Carl Rogers i Abraham Maslow.
Carl Rogers i la seva teoria del si-mateix [self].
Carl Rogers (1902-1987) va anomenar la seva teoria de la personalitat la
teoria del si mateix. Segons Rogers, qualsevol persona que se sotmeti a
teràpia per tal de canviar o millorar ha de modificar l’estructura del simateix, és a dir, del factor organitzador del seu psiquisme, perquè el canvi
sigui possible.
Rogers entén el si-mateix com una estructura formada per totes les experiències que la
persona pot atribuir al seu organisme o als resultats de la seva conducta. Així, doncs, el
si-mateix és una representació d’un mateix. Segons Rogers el si-mateix és una
estructura que regula la conducta, perquè acaba per no produir les conductes que van
en contra d’aquesta autorepresentació, tot i que no nega la possibilitat que la persona
pugui produir conductes incoherents amb el si-mateix per la influència de l’inconscient.
Per a Rogers, un si-mateix fluid i tolerant és signe de salut mental.
En tot cas, per a Rogers, els humans busquem l’autorealització i l’autosuperació, però
per a això és important que pugui escollir els camins de la seva trajectòria.
A l’apartat destinat a estudiar la personalitat es desenvoluparà més la seva teoria.
Abraham Maslow i l’ésser humà autorealitzat
Segons Abraham Maslow (1916-1970) l’ésser humà està motivat a la seva
conducta per necessitats que es poder ordenar jeràrquicament: primer
estan les necessitats fisiològiques (gana i set), una vegada resoltes
aquestes, se’ns presenten les necessitats de seguretat, i, posteriorment, les
de pertinença i amor, i les d’estima o valoració (pròpia i dels altres). Al cim
de la jerarquia es troba la necessitat d’autorealització, que només es fa notar quan les
altres estan resoltes.
Maslow presenta les característiques de la persona autorealitzada. Les més importants
són: acceptació pròpia i dels altres, espontaneïtat, necessitat d’intimitat, autonomia,
interès social, sentit de l’humor, comportaments democràtics. I, per sobre de tot,
l’amor autèntic i incondicional.
A l’apartat destinat a estudiar la motivació i la personalitat es desenvoluparan més les
seves teories.
2.2.4 Cognitivisme o psicologia cognitiva
El cognitivisme o, amb una expressió més general, la Psicologia cognitiva, és un corrent
que va sorgir a la dècada dels anys cinquanta del segle XX com a reacció contra les
limitacions del conductisme. Segons els autors cognitivistes, l’enfocament del
conductisme, que volia prescindir en sentit absolut dels elements mentals i tenir
present exclusivament la conducta observable, resulta inadequat per a comprendre la
major part dels processos psíquics, com la percepció, l’atenció, la memòria, el
pensament, l’aprenentatge o el llenguatge, que requereixen tenir en compte
estructures cognoscitives internes de la ment i que no són estrictament observables
externament.
Per al cognitivisme, a més dels estímuls ambientals i les respostes conductuals dels
individus, hem de tenir també en compte unes estructures (esquemes cognitius) que
transformen complexament la informació que arriba a la ment, obtenint d'aquesta
manera una resposta o una resultant interior. És a dir, entre estímul i resposta hi ha, a
diferència del que pensaven els conductistes, que només es fixaven en fets observables i
obviaven la ment, un entramat mental que processa la informació i la transforma fins a
produir una resposta. Aquest corrent, doncs, centra el seu interès en l’estudi d’aquests
processos mentals.
El cognitivisme va aportar una metàfora que va tenir molt èxit en la seva divulgació: la
metàfora de la ment com a ordinador. Arran de l’aparició dels primers computadors
electrònics, els cognitivistes van afirmar que la ment humana funciona amb uns
mecanismes similars als d’un ordinador. De la mateixa manera que l’ordinador disposa d’un hardware com a suport físic, la ment humana disposa també un suport físic (el
cervell i els circuits neuronals). El software o els programes de funcionament d’un
ordinador s’assimila en aquesta metàfora a les estructures, esquemes o constructes
mentals amb els quals processem i organitzem la informació. Els experts en hardware
serien els neurofisiòlegs i els psicòlegs cognitius els que estudiarien el funcionament del
software o l’estructura dels sistema de pensament i les operacions bàsiques de la ment.
D’aquesta manera, els estímuls externs o imputs, serien processats internament pel
software abans de produir outputs o conductes.
Fins i tot s’arribarà a diferenciar, com en els ordinadors, entre una memòria a curt
termini (similar a la memòria RAM d’un ordinador) i una memòria a llarg termini (similar
a la memòria del disc dur d’un ordinador).
Encara que es tracta només d’una metàfora il·lustrativa (mai no van afirmar que la
ment sigui un ordinador), la psicologia cognitiva es va apropar a la cibernètica o ciència
de la intel·ligència artificial en els seus estudis.
Al cognitivisme li interessen especialment els elements mentals i cognitius: l'atenció, la
percepció, la memòria, el llenguatge o el pensament. I per a explicar-los acudeix a
múltiples enfocaments, un d'ells el de processament de la informació i com les
representacions mentals guien els actes (interns o externs) del subjecte, però també
com es construeixen (constructivisme) en el subjecte. El cognitivisme parteix de la
suposició que l'ésser humà és un sistema autoregulat capaç de buscar, organitzar,
reorganitzar, transformar i emprar creativament la informació amb diferents fins.
Insisteix en el desenvolupament de la potencialitat cognitiva del subjecte perquè aquest
es converteixi en un aprenent estratègic que sàpiga aprendre i solucionar problemes;
que el que aprèn ho faci significativament (aprenentatge significatiu), és a dir,
incorporant-lo al seu esquema mental.
Aquest enfocament de la psicologia que s’anomena cognitivisme o psicologia cognitiva
està integrat per nombrosos autors de tendències diferents. Es podrien assenyalar
alguns dels més importants:
• G. Miller, E. Galanter i, especialment, Karl Pribram van ser els primers a
plantejar l’enfocament cognitivista en el processament de la informació, amb la
seva obra conjunta Plans i estructura de la conducta (1960).
• Ulric Neisser va fer la primera síntesi d’aquesta escola a la seva obra Psicologia
cognitiva (1967).
• Noam Chomsky va tenir una importància decisiva en fer un enfocament
cognitivista, molt oposat al conductista, en les seves investigacions
sobre el llenguatge. A l’apartat dedicat al llenguatge estudiarem les
seves contribucions.
•
Jean Piaget: les seves investigacions sobre el desenvolupament de les
estructures del pensament i la intel·ligència des del punt de vista
cognitiu, són un referent actual en aquesta matèria. Estudiarem les
seves aportacions en els apartats dedicats a intel·ligència i
personalitat.
•
David Ausubel: va contribuir de forma notable en la investigació sobre
l’aprenentatge, introduint el renovador concepte d’aprenentatge
significatiu, que estudiarem a l’apartat sobre l’aprenentatge.
•
Lev Vygotski: va contribuir en el camp de la psicopedagogia de forma important formulant un desenvolupament de la psicologia cognitiva que porta el nom de constructivisme.
Taula resum de les diferents escoles psicològiques
3. CAMPS D’APLICACIÓ DE LA PSICOLOGIA
Quan es parla dels camps o els àmbits de la psicologia, s’ha de fer una primera distinció entre
psicologia bàsica i psicologia aplicada:
• la psicologia bàsica s'ocupa del descobriment de les lleis que regulen les propietats
psicològiques dels organismes (la percepció, la memòria, el pensament, el llenguatge,
l'aprenentatge, la motivació, les emocions, etc.).
• la psicologia aplicada s'encarrega de desenvolupar les tècniques que permeten
utilitzar aquests principis amb finalitats pràctiques, ja sigui per millorar trastorns
mentals, el rendiment acadèmic, el funcionament d'una organització o qualsevol altra
situació en la qual intervinguin aquelles propietats psicològiques.
3.1. Branques de la psicologia bàsica
• Psicologia general: investiga la naturalesa i els fonaments dels processos psicològics bàsics (la percepció, la memòria, el pensament, el llenguatge, l'aprenentatge, la motivació, les emocions, etc.).
• Psicologia experimental: estudia els processos psicològics per mitjà de dissenys experimentals de laboratori.
• Psicobiologia: estudia les bases biològiques del comportament.
• Psicologia evolutiva: s’ocupa dels canvis que es produeixen durant el
desenvolupament psíquic i vital dels humans des del període prenatal fins a la vellesa.
• Psicologia social: estudia la influència d’un grup sobre l’individu.
• Psicologia de la personalitat: investiga quines són les característiques que
defineixen una persona.
•
Psicologia de l’aprenentatge: estudia els processos que influeixen en
l’aprenentatge.
•
Psicologia diferencial: investiga les diferències individuals que presenten els
individus.
3.2. Branques de la psicologia aplicada
•
Psicologia clínica i de la salut: la pràctica clínica de la psicologia consisteix a aplicar els principis psicològics al diagnòstic, el tractament i la prevenció dels trastorns mentals.
•
Psicologia de l'educació: en l'aprenentatge escolar i en l'acció educativa en general intervenen diversos factors psicològics, l'estudi dels quals es beneficia de la intervenció de la psicologia. L'objectiu del psicòleg educatiu és, per tant,
l'optimització dels processos d'ensenyament/aprenentatge mitjançant l'aplicació dels principis psicològics a les mateixes institucions educatives.
• Psicologia del treball i les organitzacions: la psicologia del treball és una branca psicològica d'investigació i intervenció, que té per objecte l'aplicació de les lleis que regulen els processos psicològics a les indústries i als entorns i organitzacions laborals. Els psicòlegs del treball estudien el conjunt de factors individuals, socials i estructurals que influeixen en les conductes laborals.
• D’altres àmbits d’actuació de la psicologia aplicada són:
- Psicologia Jurídica
- Psicologia Social i Comunitària
- Psicologia de l'Esport
- Psicologia i Seguretat Viària
- Psicologia i Drogues
Branques de la psicologia
4. MÈTODES DE TREBALL DE LA PSICOLOGIA
D’ençà que es va independitzar de les especulacions filosòfiques, la psicologia vol
entendre’s a si mateixa com una ciència i, com a tal, utilitza certs mètodes en les seves
investigacions (l'observació, la correlació i l'experimentació), per poder obtenir dades
que permetin elaborar teories sobre els processos mentals i la conducta que puguin
garantir la seva cientificitat.
Abans de tot, però, cal ressenyar bàsicament quin són els elements metodològics que
fan que una disciplina pugui considerar-se científica.
4.1. L’actitud científica i el mètode científic
A llarg de l’evolució del coneixement en la nostra cultura certes disciplines han arribar
a un grau de desenvolupament metodològic que les diferencia de les afirmacions pròpies
del sentit comú i l’experiència vulgar o de les meres especulacions, que sovint ens
porten a conclusions enganyoses (com ara que el Sol gira al voltant de la Terra).
Va ser Karl Popper, l’epistemòleg (estudiós de la validesa i el procés de formació del
coneixement científic) potser més emblemàtic del segle XX, qui va deixar clar que el
coneixement científic no funciona d’una manera estrictament acumulativa per mera
observació ingènua dels fets, sinó que els seu funcionament és una mica més complex i
que passa per certes fases.
Els principals passos de la investigació científica acostuma a ser els següents:
• observació de certs fenòmens que no acaben d’encaixar amb les creences o
coneixement previs que es tenen.
• formulació d’hipòtesis explicatives (explicacions teòriques provisionals) que ens
permetin explicar aquests fenòmens i encaixar-los en el nostre corpus de
coneixements previs. Aquestes hipòtesis o formulacions teòriques, si volen
adquirir l’estatus de teories, han de poder ser contrastades per l’experiència.
Per a contrastar-les cal, primer, fer una:
• deducció de conseqüències empíricament corroborables (prediccions que
s’haurien de complir si la hipòtesi és vàlida) que ens permetin sotmetre aquesta
hipòtesi a un:
• procés de contrastació empírica (comparació amb l’experiència del que prediu
la hipòtesi). Una vegada feta la contrastació empírica, el resultat pot ser negatiu
(els fets neguen les prediccions) i llavors la hipòtesi queda refutada o falsada, o
bé pot ser positiu, és a dir, l’experiència confirma la predicció que es derivava
de la hipòtesi. En aquest cas la hipòtesi es considera provisionalment
corroborada i passa a ser tractada com a una:
• teoria acceptada. Popper va insistir en el fet que una teoria que hagi passat tot
aquest procés no pot ser entesa com a definitivament vàlida, doncs noves
observacions i experimentacions poden obligar-nos a modificar-la.
L’actitud científica, doncs, està més en la disposició a sotmetre a proves constants les
nostres teories i a estar disposats a modificar les nostres afirmacions amb els
progressius avenços, que no pas a conformar-nos amb certes afirmacions que en els seu
dia van ser exitoses.
Esquematització de les fases del mètode científic segons Popper
4.2. Els mètodes de la psicologia
Com que la psicologia es focalitza sobre diferents àmbits, utilitza també, depenent
de l’objecte a conèixer, mètodes diferents. De vegades, es tracta d’observacions
descriptives rigoroses; d’altres, d’estudis sobre correlacions entre fets i, d’altres,
quan és possible, d’experiments controlats que puguin aportar llum sobre
determinats problemes.
4.2.1. El mètode descriptiu
En molts aspectes, la descripció objectiva i sistemàtica de fets i fenòmens és el
mètode emprat pels psicòlegs per descriure les conductes. En aquest sentit,
l’observació ha de tenir en compte certes mesures:
• latència: temps transcorregut entre un estímul i l’aparició de la resposta
o conducta.
• freqüència: nombre de vegades que apareix una conducta.
• durada: temps de manifestació d’una conducta.
• intensitat: força amb què ocorre la conducta.
4.2.2. El mètode correlacional
De vegades, però, l’observació natural, que és vàlida per l’estudi de conductes
aïllades, pot no ser el mètode adequat per estudiar fets lligats entre si. Quan les
observacions revelen que dos trets o dues conductes s’acompanyen l’una a
l’altra diem que ambdues es correlacionen.
Una correlació pot ser positiva, si descriu una relació directa (si dos fets
augmenten o disminueixen directament, per exemple, la temperatura i el
consum de gelats), o negativa, si descriu una relació inversa (si l’augment d’un
fet va lligat a la disminució d’un altre; per exemple, l’autoestima i la depressió).
Tot i que és un mètode d’investigació molt fructífer, cal ser molt cautelosos amb
l’apreciació de certes correlacions que poden ser il·lusòries (fruit dels nostres
prejudicis o de la pura casualitat dels fets escollits) i amb la deducció
d’inferències incorrectes de causa i efecte.
Al segle XIX es va produir un cas paradigmàtic d’atribució correlacional inadequada, en
aquest cas entre la intel·ligència i la capacitat cranial. Samuel Morton va mesurar amb
“rigor” la capacitat cranial de molts individus i va “trobar” una correlació entre la seva
capacitat cranial i la seva intel·ligència: a més gran capacitat cranial (pròpia dels barons i de
certes “races” com la blanca), més alt grau de desenvolupament intel·lectual.
Posteriorment, aquesta suposada teoria va quedar absolutament falsada, quan es va descobrir
que aquesta correlació no es dóna, ni de lluny, en la realitat. Stephen Jay-Gold va demostrar
que Morton va arribar fins i tot a modificar dades per a que aquesta “correlació” justifiqués
els seus prejudicis (menor intel·ligència de les dones i de certes “races”, com la negra).
4.2.3. El mètode experimental
Quan es vol determinar si hi ha relació de causa i efecte, els psicòlegs realitzen
un experiment. Un experiment és una observació controlada que serveix per a
comprovar la veritat de les prediccions derivades d’una hipòtesi. Així, el mètode
experimental respon a la formulació d’una hipòtesi amb la corroboració o
verificació per observació dels fenòmens provocats.
En l’experiment típic, els psicòlegs assignen de manera aleatòria algunes
persones per a que experimentin un tractament d’interès, mentre que els altres
no passen per aquesta experiència. Tenint present que l’assignació aleatòria
iguala els grups al principi, és probable que totes les diferències posteriors hagin
estat causades per la variable experimental que s’està contrastant. S’anomena
mostra el conjunt d’individus subjectes a una situació experimental.
En un experiment diferenciem entre dos tipus de variables:
• variable independent: factor o condició investigada en un experiment
com a causa d’un possible canvi de comportament. La variable
independent es pot variar amb independència d’altres factors i els seus
valors poden ser triats per l’experimentador.
• variable dependent: factor que pot ser modificat per la variable
independent i que reflecteix els seu efectes.
Un exemple d’experiment
Un dels experiments recents més coneguts és el que va dirigir l’investigador britànic Alan Lucas al 1998 en un hospital de Londres estudiant la relació entre nutrició infantil i la intel·ligència ulterior. Lucas va realitzar un experiment amb 424 nadons prematurs de l’hospital. Amb l’autorització dels seu pares, els investigadors van seleccionar a l’atzar alguns lactants als quals van alimentar amb llet artificial estàndard i uns altres als quals se’ls va donar llet materna donada.
Quan als 8 anys es van realitzar els test d’intel·ligència, els nens i les nenes alimentats amb llet materna tenien un nivell significativament més alt d’intel·ligència que els que van ser alimentats amb fórmules artificials. En aquest cas, la mostra eren els 424 nadons seleccionats a l’atzar d’entre tots els que hi havia; la variable independent era la nutrició infantil i la variable depenent el quocient intel·lectual.
Podeu descarregar l'arxiu
aquí.
