L'Atenció i Percepció

L'ATENCIÓ I PERCEPCIÓ

A. Sensació i percepció

Els sentits són, sense dubte, una de les principals fonts d’informació que tenim els éssers humans. Gràcies a ells estem oberts al món i podem captar els seus estímuls. Tot i que algunes vegades ens enganyen i estan sotmesos a error, ens subministren constantment missatges tant del món exterior com del món interior. Sense els sentits i la percepció que se’n deriva d’ells, no serien possibles altres facultats superiors con la memòria o el pensament.

1. Definicions

Encara que es tracta de conceptes força propers, sensació i percepció no són conceptes estrictament sinònims. Anomenem sensació l’efecte produït per l’excitació dels òrgans dels sentits davant un estímul i percepció l’acte pel qual som conscients de la informació que ens envien els sentits i li donem un significat. Com es pot veure, doncs, la sensació té un caràcter essencialment receptiu i més aviat passiu, mentre que la percepció té una caràcter més actiu i constructiu. En cert sentit, es podria dir que la percepció requereix de sensació, en la mesura en que la interpretació perceptiva versa sobre les sensacions que es tenen; però que les sensacions no sempre desemboquen en una percepció: hi ha sensacions no “percebudes”, és a dir, sensacions que arribem a tenir i que la nostra atenció no les acaba interpretant per no
trobar-les rellevants.

2. Característiques de la percepció

• És un procés constructiu i interpretatiu pel qual donem sentit a les sensacions a la llum de les vivències passades, dels motius, dels interessos, de la personalitat i de les expectatives de futur que tingui el subjecte i, fins i tot, de la cultura a la qual hom pertany.
• És un procés d’informació: els sentits són les principals fonts d’informació del
nostre entorn. Gràcies a ells poder conèixer el medi en el qual vivim.
• Té una funció adaptativa: gràcies a la informació que rebem dels sentits i que
interpretem perceptivament, podem conèixer millor la realitat que ens envolta i
adaptar-nos a ella de forma més adequada per tal d’evitar perills i augmentar les
nostres possibilitats de sobreviure i tenir èxit.
• Suposa un procés de selecció: com que rebem més estímuls dels que podem
processar, gràcies a l’atenció, seleccionem aquells que tenen especial rellevància
per la nostra adaptació al medi.
3. Fases del procés perceptiu
El procés perceptiu s’origina a partir d’estímuls físics o canvis en l’ambient (per exemple,
una emissió de determinades ones electromagnètiques o vibracions de l’aire) que són
captats pels òrgans sensorials del cos (com ara la retina de l’ull o la membrana basilar de
l’oïda, on radiquen diverses terminacions nervioses). Aquesta informació rebuda (per la
retina o el timpà, per exemple) es transmet fisiològicament a través de les neurones fins a
l’escorça cerebral. Aquest procés dóna lloc a una vivència mental, que anomenem sensació
(per exemple, la captació d’un color verd o del soroll d’un timbre). El resultat final és,
doncs, un fet psíquic, és a dir, íntim i personal del subjecte: sóc jo qui percebo i no els
meus ulls.
En el procés perceptiu es poden reconèixer quatre fases:
• Detecció: el primer pas es dóna quan certs grups de cèl·lules sensibles
receptives (neurones sensorials) són afectades per un tipus específic d’energia.
• Transducció: és la conversió de l’energia d’un estímul físic en senyals i
missatges nerviosos.
• Transmissió: és la comunicació d’informació (senyals nerviosos) mitjançant la
xarxa neuronal fins les diferents zones del cervell.
• Processament de la informació: és el resultat de la interpretació psíquica
conscient, per part de l’escorça cerebral, de la informació neuronal que arriba
al cervell.
4. Els òrgans sensorials
Durant molt de temps es van pensar que els humans només tenien cinc sentits, però si
atenem als diferents tipus de receptors que en tenim, podem classificar els nostres sentits
en tres grans tipus:
• Sentits exteroceptors: la seva funció és captar els estímuls del medi que ens envolta;
ens proporcionen informació de la realitat externa. Són els següents:

La vista és el sentit més important per als humans. S’encarrega de la recepció
dels estímuls visuals (ones lluminoses) mitjançant els cons (terminacions
nervioses de la retina sensibles als colors) i els bastons (terminacions nervioses de la retina sensibles a les formes i el volums). Els ulls són l’òrgan sensorial encarregat de captar aquests estímuls visuals. Les seves principals estructures són les següents:

• Còrnia: membrana externa dels ulls que permet refractar la llum.

• Humor aquós: fluid que proporciona aliment a la còrnia.

• La pupil·la: és l’orifici per entra la llum a l’ull.

• L’iris: controla la quantitat de llum que entra a l’ull dilatant o
encongint la pupil·la.

• El cristal·lí: funciona com una lent per enfocar els objectes.

• Humor vitri: evita el desviament de la llum enfocada per la lent.

• La retina: conté receptors sensibles a la llum (cons i bastons) i
neurones transmissores d’informació al cervell.
o Fòvea: àrea de la retina on la visió és millor.
o Punt cec: àrea de la retina ocupada pel nervi òptic i, per tant,
cega.


• L’oïda és un sentit també molt adaptatiu. La seva missió és captar estímuls
auditius (ones sonores) per tal de poder transformar-los posteriorment en sons.
Les característiques més importants dels sons són la intensitat, el to i el timbre.
Cal tenir present, que l’exposició continua a sons per sobre dels 85 decibels pot
provocar pèrdua de la capacitat auditiva. L’orella és l’òrgan sensorial encarregat
de captar aquests estímuls auditius. Les seves principals estructures són les
següents:
• Orella externa: recopila els sons i els envia al timpà.
• Orella mitjana: transmet informacions del timpà a través de tres
ossets (martell, enclusa i estrep) fins a l’orella interna.
• Orella interna: rep la informació, en la còclea, enviada per l’orella
mitjana.


El tacte és el sentit encarregat de copsar diferents tipus de sensacions tàctils a través de l’epidermis, la capa més externa de la pell (present a les mans, dits, llavis, llengua...). Els diferents tipus de sensacions tàctils que podem captar són:
o Pressió: el relleu i la textura.
o Temperatura: calor i fred.
o Dolor: en talls, punxades, cremades.


L’olfacte és el sentit encarregat de captar olors a partir dels estímuls olfactius
(substàncies volatilitzades o partícules oloroses) mitjançant les cèl·lules de
l’epiteli nasal. El nas, amb el seu bulb olfactiu és l’òrgan sensorial encarregat de captar aquests estímuls olorosos. Les olors són, potser, les sensacions més difícils de descriure amb paraules.



• El gust: és el sentit encarregat de captar sabors a partir dels estímuls gustatius (substàncies químiques) mitjançant les papil·les gustatives. Bàsicament només percebem quatre sabors: dolç, salat, àcid i amarg, i la resta de sabors que en reconeixem són fruit de la combinació dels anteriors i de les interaccions de l’olfacte.



• Sentits interoceptors o internoceptors: ens proporcionen informació de l’interior de
l’organisme i de l’estat de les nostres vísceres, a través de les cèl·lules viscerals,
receptores de les contraccions musculars. Gràcies a ells tenim sensació de gana, set,
benestar, etc.
• Sentits propioceptors: ens proporcionen informació dels nostres músculs, tendons i
articulacions, així com dels moviments del cos o de la seva posició. Gràcies a aquestes
informacions, podem caminar o dominar l’equilibri del cos. En diferenciem entre:
• Sentit cinestèsic: ens transmet informació sobre la posició i els moviments
del cos.
• Sentit vestibular: aporta informació sobre la nostra orientació i el nostre
equilibri.

5. Diferents teories de la percepció


Existeixen tres principals teories psicològiques en l’explicació de la recepció i la
interpretació dels estímuls:
1. Associacionista o estructuralista: considera que el subjecte rep sensacions
aïllades i les va agrupant a través de l’experiència, és a dir, les percepcions no
són sinó el resultat i la unió de sensacions anteriors. Aquesta unió pressuposa
que no hi ha res en la percepció que no es trobi en la suma d’elements. Una
percepció seria així un fet molecular composat de diferents elements atòmics
(sensacions). Els associacionistes més destacats són Hume, Hartley i,
especialment, Wundt.
2. Gestaltista o de la Psicologia de la forma: considera que el subjecte rep de
manera unitària i estructurada l’estímul de l’objecte del món real, és a dir, la
percepció es dóna d’una manera primària, directa i immediata. Segons aquesta
teoria, la percepció no és una simple unió de sensacions; la percepció és un tot
organitzat real (formes o configuracions) que no es deixa reduir a la suma de les
parts, com queda clar en el cas de les melodies musicals. Així, es pot dir que per
l’escola de la Gestalt (Wertheimer, Köhler, Koffka) hi ha una primacia de la
percepció sobre les sensacions.
3. Cognitivista: actualment, autors cognitivistes, com Neisser o Marr, parlen de
què allò que anomenem “percepció” no és sinó un processament d’estímuls
sensorials d’acord a esquemes cognitius previs (gravats a la memòria com a fruit
d’aprenentatges anteriors) per tal d’interpretar la realitat, d’una manera
semblant al que passa amb els ordinadors, en els quals el processament dels
imputs depèn del software que posseeixin .
Sigui com sigui, podem dir que en la percepció intervenen facultats psíquiques superiors
com la memòria, la imaginació i la intel·ligència; totes elles bàsiques per entendre la
selecció i la interpretació de les sensacions.
6. Factors condicionants de la percepció
La percepció és un fenomen que està influït per molts factors, la qual cosa explica que el
món sigui percebut de maneres distintes per les distintes persones.
• Factors específics neurofisiològics. Els humans tenim un món perceptiu propi a
conseqüència del sistema neurosensorial de la nostra espècie. Com és sabut, els humans no captem tots els estímuls físics, sinó tan sols aquells per als quals n’estem
capacitats neurofisiològicament. A més, la nostra percepció només pot atendre
determinades quantitats d’energia estimulant. La nostra capacitat perceptiva és,
doncs, limitada. En aquest sentit, parlem de llindars. Els llindars fan referència a la
intensitat (o la seva variació) dels estímuls necessària per què es produeixi percepció o
que aquesta es variï. Així, distingim entre:
• Llindar mínim o absolut: la quantitat mínima d’estímul necessària per poder
provocar una sensació i poder percebre quelcom en una modalitat sensorial. Per
exemple, captem sons a partir de 16 vibracions per segon; menys que això no és
captat per la nostra oïda.
• Llindar màxim: la quantitat màxima d’estímul que pot captar-se en una
modalitat sensorial. Encara que augmenti la intensitat de l'estímul, ja no podem
percebre aquest augment.
• Llindar diferencial: la quantitat d’estímul que necessitem per observar una
variació en la sensació. Per exemple, si portem un pes de cinc quilos i ens
afegeixen 50 g, no notarem cap diferència; però si sospesem un objecte de 100
g i ens afegeixen 50, sí que sentirem la diferència.
Si tenim en compte que percebem el que és necessari per sobreviure en el nostre
entorn, podríem arribar a la conclusió que els llindars també tenen una destacada
funció adaptativa.
D’altra banda, la psicologia de la Gestalt (escola psicològica alemanya que aparegué
l’any 1912) va descobrir certes lleis que condicionen la percepció dels humans, com
ara [veure Power Point de la quinzena]:
• Llei de la figura-fons : En una imatge tendim a focalitzar l'atenció sobre un
objecte (figura) destacant-lo de la resta (fons).
• Llei de la bona forma: Quan percebem tendim a reduir possibles
ambigüitats o efectes distorsionadors, buscant la forma més senzilla.
• Lleis de pregnància i de l’agrupació d’estímuls:

o Llei de proximitat: ens permet relacionar i agrupar diferents
elements que estan pròxims entre ells.

o Llei de semblança o similitud: tendim a relacionar i agrupar
elements semblants.

o Llei de continuïtat: tendim a percebre, com si fossin part de la
mateixa figura, elements que guarden una continuïtat en la forma.

o Llei de contrast:tendim a sobrevalorar o infravalorar la mida d’una
figura en funció de les dimensions del context en què es dóna.


o Llei de tancament: Tendim a interpretar figures com a completes
quan de veritat no ho estan; tendim a percebre units els objectes
com a entitats totals, encara que faltin algunes parts.

• Llei de la constància perceptiva: d’acord a la grandària, forma o color.
• Factors culturals. La cultura dins la qual un subjecte viu influeix en graus
variables en la percepció dels objectes del món.
En el camp cultural s’han realitzat experiències que posen de manifest que els homes de cultures diferents no perceben igual els mateixos fenòmens [veure Power Point de la quinzena]. Així, la il·lusió que produeixen les rectes següents:


és sobreestimada pels individus que pertanyen a una cultura primitiva de tipus agrícola
davant els individus d’una cultura occidental urbana, més habituats a la percepció
d’estructures verticals i horitzontals. Activitats com interpretar fotografies o esquemes
geomètrics depenen també de la cultura en la qual es viu.
A més d’aquest tipus de factors propis de la cultura, el llenguatge, com a factor
cultural, és un dels elements que més influeixen en la nostra percepció de la realitat,
en sotmetre al nostre simbolisme lingüístic les nostres percepcions. En aquest sentit,
Sapir va estudiar la influència de la llengua parlada en la captació i retenció
memorística de colors i va a arribar a la següent conclusió: “Les persones que utilitzen
acusadament gramàtiques diferents es veuen dirigides per les seves respectives
gramàtiques cap a tipus diferents d'observació i cap a avaluacions diferents d'actes de
observació, externament similars; per tant, no són equivalents com observadores, sinó
que han d'arribar a alguns punts de vista diferents sobre el món“. (Els esquimals
“percebrien” més tipus de neu que els occidentals perquè la seva llengua té més
paraules per referir-se a ella)
• Factors socials o grupals. Un cas típic de la influència social del grup sobre
l’individu pot trobar-se en els experiments d’Asch [veure Power Point de la quinzena].
Alguns individus es posaven d’acord per dir a un altre que unes línies de longitud
desigual tenien la mateixa longitud; el subjecte que veia per primera vegada aquestes
línies i escoltava les opinions dels altres tendia a percebre les rectes com a iguals en
longitud, fins i tot quan eren, en realitat, de longitud sensiblement desiguals.


• Factors personals, subjectius o interns: aquells que depenen de les característiques
pròpies de cada persona; el més importants són els següents:
• L’atenció voluntària o la capacitat que posseeixen les persones de seleccionar
intencionalment determinats estímuls i procurar prescindir de la resta. No
oblidem que la percepció humana no està capacitada per atendre la totalitat
dels estímuls ambientals i, per tant, ha de seleccionar. Per exemple, en el cas
de la concentració en la lectura, no percebem amb claredat el soroll de fons del
carrer, la televisió, etc. Aquesta tria d’estímuls té una funció clarament
adaptativa: de tots els estímuls que ens bombardegen només percebem els que
ens són necessaris.
• Els interessos individuals o les inclinacions vehements de l’ànim d’una persona
cap a determinats objectes o activitats. Per exemple, el que percep un seguidor
d’un determinat equip de futbol és essencialment diferent del que capta un de
l’equip contrari. Uns experiments que realitzaren els psicòlegs Bruner i
Goodman posaren de manifest que, a igualtat de volum, les monedes de més
valor eren vistes més grans que les de menys valor. I que aquesta magnificació
de les monedes ocorria amb més gran proporció entre els nens pobres que entre
els rics. Dintre d’aquests interessos personals podem destacar:
• Les necessitats o les situacions de carència en les quals es troba un
subjecte en un determinat moment. Per exemple, qui té gana percep els
objectes comestibles.
• Els estats emocionals o les disposicions sentimentals ―positives o
negatives― cap a alguna cosa o alguna persona. Per exemple, una
persona atemorida pot interpretar una ombra com la figura d’algú que li
persegueix.
• Les ocupacions professionals, les aptituds i els gusts. Per exemple, un
melòman pot percebre més matisos musicals en una peça que una altra
persona sense aquesta afició.
• Factors objectius o externs: aquells que influeixen en la persona que coneix i que
provenen del món exterior a ell. Condicionen l’atenció i, per tant, la percepció. Els
més significatius són els següents:
• La intensitat de l’estímul. Percebem amb més precisió els estímuls intensos que els
esmorteïts.
• La reiteració o repetició de l’estímul fa que aquest s’interpreti més fàcilment.
• La mida i la grandària de l’objecte. En general, els objectes més grans atrauen més
l’atenció; per exemple, l’edifici més alt d’una illa de cases.
• La novetat d’un estímul fa que en so ser habitual, aquest es fixi més fàcilment.
• El moviment i les variacions. Els objectes mòbils i els que varien de ritme, intensitat o tonalitat es perceben millor que els que romanen estàtics o invariables;
els automòbils que circulen més que els que estan aparcats.
• El contrast. El canvi més o menys brusc de la situació o de l’entorn. El so d’una
explosió enmig del silenci, taques negres sobre objectes blancs...
• La situació. En general, les coses situades en el centre d’un determinat medi
tendeixen a percebre’s molt abans i millor que les col·locades en zones laterals;
per exemple, la font que guarneix el centre de la plaça de qualsevol població.
• D’altres factors externs que poden influir en la percepció són la insistència o la
complexitat.

7. Trastorns perceptius 

Els sentits no sempre funcionen de la manera fidedigna que hom suposa. Moltes vegades es produeixen anomalies perceptives. Els principals trastorns perceptius són els següents:

• Percepció subliminal o subcepció: és una percepció que es produeix per sota del llindar de consciència (per exemple: imatges amb una duració de 1/3000 de segon). Com que suposa manipulació de consciència està prohibida legislativament la seva utilització en publicitat i propaganda.

• Agnòsia o incapacitat d’identificar o de reconèixer estímuls per mitjà d’un sentit
particular.

• Il·lusions o percepcions errònies: deformacions dels objectes percebuts per error en el reconeixement o percepció falsa per falta d’atenció, influències emocionals o de la imaginació, al marge de possibles problemes amb els òrgans sensorials. [al Power Point de la quinzena podreu trobar nombrosos exemples d’il·lusions òptiques].

• Al·lucinacions o percepcions no degudes a estímuls externs. Depenent del tipus de sensació que en generen, poden ser acústiques, visuals, olfacto-gustatives o tàctils. Depenent del seu origen, poden ser oníriques, psicodèliques, esquizofrèniques, efecte de l’anomenat “membre fantasma”, etc.



B. L’atenció

1. Definició i característiques.

Com que la nostra ment no permet atendre tota l’estimulació ambiental, la nostra percepció és necessàriament selectiva i, en aquest sentit, anomenem atenció al mecanisme pel qual seleccionem de forma activa els estímuls, d’entre tots els que estan al nostre abast, que ens permeten percebre el que és més rellevant en cada circumstància.

A través de l’atenció ens informem de les modificacions del nostre medi, ja sigui intern o extern, especialment d’aquells aspectes que tenen un valor més adaptatiu al medi.

Cal tenir present dues característiques de l’atenció:

• L’atenció es pot activar voluntària o involuntàriament.
• La capacitat d’atenció d’un individu és limitada i no pot mantenir-se constantment.
• L’atenció orienta els sentits i els esquemes cognitius.
• L’atenció es mot modificar, augmentant o minvant, per diferents factors.

2. Factors que intervenen en l’atenció.

• Factors individuals del subjecte:
• estat físic, com ara a la fatiga mental o la son.
• la ingestió de certes substàncies, com ara l’alcohol, el cafè o certes drogues.
• la maduresa del subjecte, de forma que en la infància és més dispersa.

• Factors objectius o propis de l’estímul:

• Intensitat de l’estímul.

• Modalitat de l’estímul: auditiu, visual, cutani.

• Situació espacial dels estímuls i la seva proximitat.

• Acabament d’un estímul continuat o intermitent però de ritme regular.

• Estímul previst i esperat.

• Aparició d’un estímul desconegut, nou i imprevist.

• Contrast i oposició d’estímuls.